Avui en dia som nombroses les disciplines professionals que, immerses en la nostra pràctica diària, seguim reflexionant sobre una de les nostres funcions bàsiques i primordials: acompanyar.
En les darreres dècades, aquest concepte ha sigut testimoni d’una profunda revolució en totes les seves dimensions. A tot això, ara cal afegir-li la situació actual de “nova normalitat” que vivim des del darrer any.
Com a referents en el dia a dia de persones que conviuen amb un trastorn del desenvolupament intel·lectual, el nostre rol consisteix en esdevenir promotors d’un acompanyament de qualitat i facilitadors del procés d’implementació del canvi de paradigma que vivim actualment.
Per a tal, permetre’ns espais orientats des de l’estimulació per a reflexionar, debatre i posar en comú les metodologies i estratègies que emprem, resulta essencial. Som necessàries persones professionals que disposem dels coneixements adequats, les habilitats, les actituds i la mentalitat oberta per treballar de manera compartida.
El denominador comú que sosté el nostre camí per fer possible la millora de la tasca d’acompanyament diari que desenvolupem passa, doncs, per portar a la pràctica de manera unificada un model assistencial basat en l’Atenció Integral Centrada en la Persona (AICP) que incorpori a la persona al centre del procés amb l’objectiu de millorar la seva salut, qualitat de vida i benestar, respectant la seva dignitat i drets, així com les seves necessitats, preferències, valors i experiències i comptant amb la seva participació activa com un igual en la planificació, el desenvolupament i l’avaluació en el procés d’atenció.
Aquest concepte, acotat pel PIAISS[1] tenint en compte la nostra realitat sociocultural, esdevé el cor del model de Qualitat de Vida (QV) desenvolupat per Robert L. Schalock i Miquel A. Verdugo i subjacent a totes les polítiques públiques de qualitat promogudes pels serveis socials de Catalunya.
Schalock defineix el terme qualitat de vida com “un concepte que reflecteix les condicions de vida desitjades per una persona, relatives a les vuit dimensions troncals de la seva vida”:
L’adopció d’aquest model doncs, ens porta a organitzar i gestionar els suports al nostre abast (i els que no ho estan) amb l’objectiu d’oferir una atenció de qualitat, eficient i ajustada a les persones beneficiàries dels serveis, alhora, que en seguim detectant les necessitats emergents. Més enllà dels beneficis inqüestionables d’aquest canvi de model, aquesta realitat pot suposar un repte per a moltes de les persones que ens trobem darrere del rol de professionals. Ha arribat el moment, ara més que mai, de fer un pas endavant i empoderar-nos per empoderar, d’assegurar una pràctica professional compartida i col·laborativa entre els diferents àmbits assistencials, en definitiva, de vetllar per garantir els drets de les persones i garantir el seu projecte vital de futur, construint-lo des de la màxima autonomia possible.
[1] Pla interdepartamental d’atenció i interacció social i sanitària promogut des del Govern de Catalunya amb la participació dels departaments de Presidència, Afers Socials i Família i Salut.
